Actors i Comportament Polític / Aitor De Arriba / Marc Bosch / Shine your eyes

Shine your eyes 5. Costa d’Ivori: Union, Discipline, Travail

Posted on by Leave a comment

Fitxa d’identitat.

  • Capital: Yammoussoukro

  • Ciutat principal: Abidjan

  • Independència: de França 7 d’agost de 1960

  • Població estimada el 2012: 20,617,068

  • Llengua oficial: Francès.

  • Principals llengües vernacles: Dioula, Baoulé, Dan, Anyin, Sebaara Senufo, altres.

  • Principals grups ètnics (1998): Akan (42,1), Voltaics/Gur (17,6), Mandé del Nord (16,5), Krous (11), Mandé del sud (10), Altres (2,8%).

  • PIB per càpita (PPA): 1,726$

  • Moneda: Franc Africà (CFA).

  • Sistema polític: república presidencialista.

Apunt històric.

El polític ivorià Félix Hophouët-Boigny, fill d’un cap local, és considerat l’artífex de la independència. El nou estat creixé econòmicament de forma molt ràpida, basat principalment en l’exportació de pinyes i oli de palma (el ràpid creixement, conegut com miracle ivorià va atraure milers d’europeus, a diferència d’altres països on la població colonitzadora o criolla va marxar després de la independència), alhora que Hophouët-Boigny restringeix les llibertats polítiques i prohibeix les forces opositores.

Laurent Gbagbo

El 1980, la situació canvia de signe. La recessió global atura el creixement; a Costa d’Ivori, la sobreexplotació de recursos naturals, la sequera i la caiguda del preu del sucre agreuja la situació: en poc temps, el deute extern es triplica. A principis dels noranta, una vaga de funcionaris, seguida per estudiants forcen una obertura del règim. Hophouët-Boigny mou l’any 1993, recomanant com a successor Henri Konan Bédié, que revalida la seva posició l’any 1995 davant d’una oposició feble i desorganitzada. En contrast amb la posició oberta del seu predecessor, Bédié limita la immigració i l’accés dels no ivorians de sang als llocs públics, en el que es coneix com ivoirité (evitant així l’accés d’un potencial rival a l’arena política). Aquesta política enverina la relació entre ètnies, cosa que durà als conflictes civils que ha patit aquest estat. L’any 1999, un grup d’oficials fa un cop d’estat que posa el general Robert Guéï al poder. El nou govern es posa com a fites la reducció del crim i la corrupció i l’austeritat, responent a demandes populars. L’any següent, hi ha uns comicis presidencials que guanya Laurent Gbagbo davant de Guéï. El mandat de Gbagbo està marcat per la inestabilitat, havent-hi disturbis armats a diverses ciutats, sobretot per part de ciutadans del nord, per la prohibició de participar del candidat d’aquesta regió Alassane Ouattara, acusat de tenir nacionalitat burkinesa. Lel 19 de març de 2002 hi ha un aixecament militar a diverses ciutats, que culmina en un conflicte civil amb la participació de França i on el govern perd el control de la zona nord. Es digué que Guéï havia intentat fer un cop d’estat i havia estat assassinat. Gbagbo, en resposta i sospitant que els rebels establien les seves bases als barris de barraques, els destrueix, enfrontant-se a la població. L’armistici firmat mesos després té una vida molt curta, i milícies rebels agafen el control de zones de l’oest. El 2003 s’intenta crear un govern d’unitat, que resulta inestable, dèbil i incapaç de garantir la pau. El conflicte s’allarga fins a 2007, on, finalment el govern aconsegueix un acord amb les Noves Forces, el líder qual, Guillaume Soro, rep el càrrec de primer ministre.

Alassane Ouattara

L’any 2010 se celebren les eleccions presidencials previstes per 2005, que guanya l’opositor Alassane Ouattara. El govern no acata els resultats, llançant una acusació de frau. El tribunal constitucional, favorable a Gbagbo determina que aquest és el guanyador amb un 51 % dels vots, resultat que la comunitat internacional i l’ONU no reconeixen. L’ECOWAS suspèn Costa d’Ivori de tots els seus òrgans decisoris i la Unió Africana l’exclou de l’organització. Després dels comicis, apareixen esclats de violència en tot el país, entre partidaris d’ambdós candidats. Paral·lelament, les protestes pacífiques en favor del cessament de la violència són durament represal·liades. El febrer de 2011, les forces d’Ouattara tanquen la frontera amb Libèria, d’on se suposa que Gbagbo reclutava mercenaris i comencen a avançar cap a Abidjan. Gbagbo intenta mantenir el poder, alhora que demana la sortida de la missió de pau de les Nacions Unides, que havia enviat una missió de pau (amb suport de l’exèrcit francès, en el que s’anomenà Operació Unicorn i dels cascos blancs de l’ECOWAS), el primer objectiu de la qual és protegir l’hotel on s’allotja Ouattara. Les sancions internacionals a Gbagbo, després de l’expulsió de diversos ambaixadors, dificulten cada cop més el manteniment de la seva autoritat.

Al març de 2011 es programa una conferència de pau a Etiòpia on Gbagbo no assisteix. Per aquest motiu es declara president legítim Ouattara. Les hostilitats continuen fins al mes següent quan les forces d’Ouattara arriben a Abidjan i capturen Gbagbo. Ouattara pren possessió del càrrec de president i Guillaume Soro es manté com a primer ministre fins l’any següent, que és substituït per Daniel Kablan Duncan.

Partits

Val a dir que la joventut de la democràcia ivoriana dificulta enormement l’anàlisi del sistema de partits. A continuació detallem les forces polítiques principals i la seva relació amb els conflictes civils. Més enllà de les seves intencions, caldrà veure com es desenvolupa el joc polític en país per a treure conclusions més segures. Per aquest motiu, se’ns fa molt difícil definir la morfologia del sistema de partits, de la qual no parlarem.

  • Partit democràtic de Costa d’Ivori/Agrupament Democràtic Africà. Antic partit únic durant la dictadura de Hophouët-Boigny. Es presenta com a pan-africanista (l’Agrupament Democràtic Africà té presència en altres països de l’entorn) i conservador. L’any 2011 va obtenir 76 escons.

  • Front Popular Ivorià: el partit de l’ex-president Gbagbo. Es presenta com social-demòcrata, però ha actuat de forma autoritària i xenòfoba (no s’ha confondre amb posicions pro-etnicistes, sinó com a ivorians “de sang” contra “estrangers”). Va boicotejar les eleccions de 2011. Durant el conflicte civil rebé el suport de l’exèrcit, la policia i de diversos grups paramilitars.

  • Agrupament de Republicans. Actual força dominant a l’Assemblea Nacional Ivoriana amb 122 escons, és el partit d’Alassane Ouattara. Neix com a escissió del partit de Hophouët-Boigny. Es presenta com a liberal de centre (està afiliat a les Internacionals Liberal i Demòcrata de centre) i durant la segona guerra civil rebé el suport de les Forces Noves Ivorianes i altres grups que havian combatut al bàndol rebel durant la primera guerra civil.

Cleavages

Més enllà de les lluites pel poder entre elits, trobem com a constants en el conflicte ivorià la clivella entre el Sud xenòfob i generalment Akan o Mandé del Sud i el Nord, Voltaic o Mandé del Nord, on s’ha instal·lat i arrelat bona part de la immigració burkinesa. Així doncs, la clivella territorial sembla coincidir amb l’ètnica o per la definció de qui té dret a la ciutadania (recordem que l’espurna que encengué la primera Guerra Civil fou la llei que impedia als descendents d’immigrants l’accés a certs càrrecs públics). Val a dir que mentre Ouattara és del nord, els altres dos candidats són de regions del sud. Caldrà observar a partir d’ara quines dinàmiques pren el sistema institucional ivorià i quines línies de conflicte s’hi veuen representades.

Per saber-ne més.

Leave a comment